Després de la gran exposició dedicada a Agustí Centelles (maig-juny de 2014) La Casa de Cultura Les Bernardes torna a apostar per la fotografia de màxim nivell amb una mostra que recull alguns dels treballs més singulars del recentment desaparegut Pere Formiguera (Sant Cugat del Vallès, 1952 Barcelona, 2013). En primer lloc, destaca la presència d’una sèrie completa del seu cèlebre projecte «Cronos»: es tracta d’un treball iniciat el gener de 1990 que consistia en retratar, un cop al mes i durant deu anys, a 32 persones que li eren properes d'edats que oscil·laven, al començament, entre els dos i els setanta-cinc anys.En paraules de Chantal Grande: «En el seu estudi, sobre un fons neutre, nus, de perfil o frontalment, homes, dones i nens se sotmeten al ritual del retrat. Fascinat per l'exhibició il·lusòria de l'edat i la identitat dels éssers, pels imperceptibles canvis davant de l'objectiu, a mesura que capta l'irremeiable pas del temps que en aparença no flueix, Formiguera utilitza la fotografia com a confrontació objectiva amb la realitat, prenent partit per la simplicitat per tal que cada imatge existeixi per si mateixa, amb precisió i eficàcia».Sigui com sigui, «Cronos» està basat en el respecte absolut als models durant tot el procés creatiu, en constant esforç per arribar a l'essencial eliminant allò superflu i construït segons un procediment precís. L'essencial d'aquest fresc fotogràfic gira al voltant de diversos nuclis: el temps (barreja de velocitat i pausa), la memòria (restitució i negació) i la distància, és a dir, el privat i el públic (del subjecte a l'espectador). Natura morta
A banda de «Cronos», a Les Bernardes també es presenten una selecció de natures mortes que, en aquest cas, ofereixen una versió única dels vegetals que, a través de l’òptiva de Formiguera, es converteixen en vanitas contemporànies i, al mateix temps, en icones d’aparença classicitzant. I és que, en darrera instància, és com si Pere Formiguera s’hagués proposat respondre la cèlebre pregunta que Carl Georg Heise va fer-se fa més de vuitanta anys: «Qui, a banda de Renger-Patzsch, té el costum de mirar una planta de tan a prop?» El botànic, es responia a ell mateix el fotògraf d’Hamburg, entre altres raons, gràcies al seu costum d’aïllar de la multiplicitat que regna en la realitat un fragment característic per tal de subratllar-ne els elements essencials i eliminar aquells que podrien portar a una desconcentració de la complexitat del tot. Però no només això. El fotògraf compta amb una sèrie d’avantatges que al científic li són vedats: ell, l’artista seguia reflexionant Heise, captura l’atenció de l’observador i la dirigeix cap a l’estranya bellesa del creixement orgànic; expressa visualment allò que el científic només pot descriure; revela la fascinació de l’objecte fotografiat...
Valors o intencions, ara ho sabem, que perduren en la mirada fotogràfica. Potser per això la darrera sèrie fotogràfica de Pere Formiguera va estar dedicada a un simple plàtan: perquè la mirada de l’artista va saber traslladar la pròpia experiència de la finitud i de la progressiva degradació de la matèria a una fruita tan anodina com vulguem però, al cap i a la fi, tan subjecta als imperatius del temps com nosaltres. Mirar és intervenir. Pintar el moviment de la vida humana, o d'una flor o d’una fruita és talentós, però operar-hi visualment a través de la mà amiga de l’art és crear móns possibles i ordir trames impossibles. Després d’estudiar Història de l’Art, Pere Formiguera (1952-2013) investiga el món vegetal i es llicencia amb matrícula d'honor, com els seus companys i amics de professió, Manel Esclusa, Toni Catany i Joan Fontcuberta, tots ells d'una generació que adopta la fotografia com a via d'expressió i de comunicació (artística però també personal, visual però també escrita). En aquesta avinentesa moral i estètica, als anys setanta funden el Grup Alabern (junt amb Rafael Navarro), entestat en assolir la institucionalització de la fotografia com a professió. Eren temps de plena deconstrucció dels dispositius gnoseològics dels mitjans, de mort de les ideologies i de totalitarisme de la informació global. Ells eren lírics, amants de la llum. Les seves fotografies s’erigien com monuments a la bellesa i canal dels sentiments, poètiques de la mutació i instantànies que transpiren llenguatge pur. El diàleg no s'atura en l'obra de Pere Formiguera. En la seva mostra Vegetal reuneix una col·lecció de flors i plantes de la qual se n'olora una pàtina d'expressivitat poètica sense parió. Les fotografies són metàfora d'una idea i d'un discurs lingüístic que supera la instantània. L'espai de l'essencial, la nuesa d'una natura sense intermediaris. L'harmonia i l'equilibri de Formiguera muda en un joc de llums i ombres que ens parlen d'abstracció i de mirada, en unes imatges que, de tant a prop, insinuen camins i rutes infinites. La intel·ligència de la llum és en Formiguera un mèrit rotund: del joc amb la claror se'n desprèn nostàlgia, temps aturat pel poeta que maquilla una realitat sotmesa a la corredissa atroç del rellotge. Desfer la realitat, estudiant-ne el positiu i el negatiu; postular una metafísica de la imatge i inocular interrogants partint de les aparences: el dubte fa aprofundir, comprendre i no deixar-se manipular per la suposada certesa. La
fotografia és memòria i tecnologia al servei de la veritat: el món és, en essència, fragmentari. Com el col·leccionisme, la història o l’escriptura, tres de les passions de l’artista de Sant Cugat. En la seva obra destaquen treballs de llarga duració com ara la sèrie “Cronos”, en la qual va retratar un grup de 32 persones cada mes durant 10 anys. La imperceptibilitat de les diferències existents entre dues imatges consecutives es torna evidència a mesura que passen els anys. La seva és una fotografia que malda per reivindicar el paper de la imatge en la fabricació de la ficció i que analitza com el pas del temps afecta els individus i l'entorn. En paral·lel, les teories empíriques i racionals de la ciència avalen tant la poètica de la fantasia com la mutació. La seva segona novel·la, El temps del desconcert (2004), torna a ser un exemple contundent de com Pere Formiguera retrata la vida en gerundi, en el transitar, canviant, d’un rostre o de la pell d’una fruita. Com deia el Petit Príncep, l’essencial és invisible als ulls. Pere Formiguera obre escletxes en la memòria, fent visible la realitat, furgant en els seus solcs i les seves orografies, sense silenciar-la per més crua o incòmoda que sigui. I la veritat
sempre és d’agrair. El temps (tan si es tracta d’aquell a priori Kantià com de l’incommensurable paràmetre descrit per Poincaré) és el nostre soci més íntim, l’ombra polimòrfica que ens acompanya des de l’inici fins al final d’aquest segment que anomenem vida. O, seguint al filòsof i esteta Merleau-Ponty: el temps no és «una successió efectiva que jo em limitaria a enregistrar», sinó que és «el teixit de l’experiència» que sorgeix de la meva relació amb les coses: «en les mateixes coses, el futur i el passat es troben en una mena de preexistència i de supervivència eternes». És a dir: mitjançant l’experiència ens incorporem a una tradició sensorial que ens precedeix i que ens sobreviu ja que en el meu tracte amb les coses s’obre una dimensió temporal on «allò que és passat i futur per a mi, és present pel món», un fet que permet que ens orientem en aquest instant que reuneix l’objecte i el subjecte... Justament per això, és molt provable que una fotografia no arribi a la seva màxima
plenitud o maduresa fins a la desaparició fàctica del seu referent. És com si la possibilitat de contrastar-ne el contingut n’escamotés l’essència: la imatge fotogràfica d’una persona viva, o d’un organisme qualsevol inclòs un simple plàtan ha de conviure amb la incòmoda possibilitat de ser interpel·lada per un referent al qual ella voldria aplaçar. «Mentre hi ha vida no hi ha autèntica fotografia», podríem dir portant una mica a l’extrem aquesta màxima; no hi ha «autèntica» fotografia perquè el seu ésser és un ésser per a la mort. Per això Roland Barthes confessava a la seva cèlebre
La chambre claire que, per a ell, el referent és sempre un fantasma: «L’Operador és el fotògraf. Spectator som els que compulsem als diaris, llibres, àlbums o arxius, col·leccions de fotos. I aquell o allò fotografiat és el blanc, el referent, una mena de petit simulacre, de eidôlon emès per l’objecte, que jo anomenaria Spectrum de la Fotografia perquè aquesta paraula manté a través de la seva arrel una relació amb espectacle i li afegeix allò terrible que hi ha en tota fotografia: el retorn del què és
mort».Aleshores, quina és l’essència de la fotografia? Quin és, en paraules de Barthes, el
seu autèntic «noema»? Doncs el fet de (de)mostrar que quelcom va existir: «La Fotografia no rememora el passat concloïa el filòsof francès, no hi ha res que sigui proustià en una foto. L’efecte que produeix en mi no és la restitució d’allò abolit (pel temps, per la distància), sinó el testimoni de que allò que veig ha sigut». I és que, a diferència de la pintura, que pot inventar realitats inexistents o redefinir-ne de noves i amb la que Formiguera va mantenir sempre un intens diàleg, la fotografia manté una relació ineludible amb el seu referent espectral: ens diu que allò va estar efectivament davant de l’objectiu, encara que només fos durant un instant; ens parla de la realitat del passat; ens recorda, a cada moment, que portem la mort incorporada. És en aquest sentit que el darrer projecte de Pere Formiguera resulta paradigmàtic: la mirada de l’artista va saber traslladar la pròpia experiència de la finitud i de la progressiva degradació de la matèria a una fruita tan anodina com vulguem però, al cap i a la fi, tan subjecta als imperatius del temps com nosaltres. La seqüencialització, malgrat ser un recurs més propi del cinema, esdevé en mans del fotògraf un arxiu de moments, un inventari d’estats de la matèria que, al final, acaba essent una gran vanitas. Sigui com sigui, la gràcia de tot plegat rau en una forma molt subtil de recursivitat que desemboca en efímeres resurreccions. O, com diria el gran William Faulkner: «La finalitat de tot artista és aturar el moviment, és a dir, la vida, amb mitjans artificials i mantenir-lo fix de tal manera que, cent anys més tard, si un estranger el mira fixament, es mogui altra vegada, perquè és, precisament, vida».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada