(Vilaweb/Ràdio Sarrià) La paperera Torraspapel de Sarrià ha passat, en vint anys, d'un miler d'empleats a 146 que quedaran quan el març s'apliqui una altra reducció de plantilla
Anna Puig/ Sarrià de Ter
La plantilla va sortir al carrer per protestar contra l'expedient de regulació d'ocupació.
No queda tan enrere aquella època en què la factoria Torraspapel de Sarrià tenia prop d'un miler de treballadors. Estem parlant de finals dels vuitanta, quan la planta era el símbol d'un dels grups empresarials més potents de l'Estat. Vint anys després, la plantilla quedarà reduïda a la mínima expressió: 146 empleats. I es canviarà el sistema de producció, que no se centrarà en el paper estucat sinó en tipus més especialitzats.
El novembre passat, la direcció de l'empresa anunciava la presentació d'un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que suposava el tancament dels centres d'Algesires i Amorebieta i l'acomiadament de 213 treballadors de Sarrià. «Una nit veia per la televisió els ERO d'altres empreses, sense imaginar que passaria a Sarrià. I de la nit al dia ens vam trobar negociant amb un dels millors bufets d'advocats de l'Estat i jugant-nos el sou de 213 companys», explica Josep Lluís Gonzàlez, president del comitè d'empresa. Ell i Joaquim Ballada, també membre del comitè, creuen que sempre van jugar amb desavantatge: «Negociar l'ERO a Madrid, dins el mateix sac que la resta de centres que s'havien de tancar, no ha estat fàcil. Si s'hagués fet a Catalunya hauria estat molt diferent, i més veient la bona resposta dels polítics catalans.»
Tres mesos de converses, d'estira i arronsa, han acabat amb un acord que el comitè qualifica de satisfactori. Unes 150 persones es prejubilaran –els empleats a partir de 54 anys–. Els damnificats seran una seixantena de rellevistes, la majoria d'ells joves que, com a molt, fa quatre anys que són a l'empresa. Així, la compensació de 45 dies per any treballat es tradueix en una quantitat irrisòria. A partir del març, aquesta gent es trobarà al carrer, amb un mercat laboral amb poques oportunitats. Mentrestant, Torraspapel continuarà endavant. Però amb la trajectòria oscil·lant de l'empresa, ningú no s'atreveix a predir fins quan.
La plantilla va sortir al carrer per protestar contra l'expedient de regulació d'ocupació.
No queda tan enrere aquella època en què la factoria Torraspapel de Sarrià tenia prop d'un miler de treballadors. Estem parlant de finals dels vuitanta, quan la planta era el símbol d'un dels grups empresarials més potents de l'Estat. Vint anys després, la plantilla quedarà reduïda a la mínima expressió: 146 empleats. I es canviarà el sistema de producció, que no se centrarà en el paper estucat sinó en tipus més especialitzats.
El novembre passat, la direcció de l'empresa anunciava la presentació d'un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que suposava el tancament dels centres d'Algesires i Amorebieta i l'acomiadament de 213 treballadors de Sarrià. «Una nit veia per la televisió els ERO d'altres empreses, sense imaginar que passaria a Sarrià. I de la nit al dia ens vam trobar negociant amb un dels millors bufets d'advocats de l'Estat i jugant-nos el sou de 213 companys», explica Josep Lluís Gonzàlez, president del comitè d'empresa. Ell i Joaquim Ballada, també membre del comitè, creuen que sempre van jugar amb desavantatge: «Negociar l'ERO a Madrid, dins el mateix sac que la resta de centres que s'havien de tancar, no ha estat fàcil. Si s'hagués fet a Catalunya hauria estat molt diferent, i més veient la bona resposta dels polítics catalans.»
Tres mesos de converses, d'estira i arronsa, han acabat amb un acord que el comitè qualifica de satisfactori. Unes 150 persones es prejubilaran –els empleats a partir de 54 anys–. Els damnificats seran una seixantena de rellevistes, la majoria d'ells joves que, com a molt, fa quatre anys que són a l'empresa. Així, la compensació de 45 dies per any treballat es tradueix en una quantitat irrisòria. A partir del març, aquesta gent es trobarà al carrer, amb un mercat laboral amb poques oportunitats. Mentrestant, Torraspapel continuarà endavant. Però amb la trajectòria oscil·lant de l'empresa, ningú no s'atreveix a predir fins quan.
De crisi en crisi
Torraspapel de Sarrià pertany actualment a la societat d'inversions CVC, que gestiona l'empresa a través del grup paperer Lecta. Es va convertir en el màxim accionista el 1999. La seva entrada posava fi a l'era de Kuwait Investment Office (KIO), que durant els tretze anys que va dirigir l'empresa va utilitzar la paperera com a base per crear un gran grup industrial, el Grupo Torras. Amb KIO, es van viure els moments més esplendorosos però també els més difícils. KIO va arribar el 1986 amb promeses de grans inversions però al cap d'uns anys es va posar de manifest que les coses no s'havien fet prou bé. El 1992 es va presentar un concurs de creditors –abans de la suspensió de pagaments–, es van retallar 4.000 llocs de treball de tots els centres de treball –a Sarrià es va passar d'uns 800 treballadors a la meitat–. Es va vendre la filial Enri 2000, de Flaçà, es va tancar la planta de pasta de Sarrià –que va suposar el desmantellament de les instal·lacions i de la polèmica xemeneia de la Torras– i es va redactar un pla de viabilitat que al final se'n va anar a can Pistraus quan KIO va desaparèixer. Aquest, però, no va ser el primer concurs de creditors que va viure l'empresa. El 1983 ja n'hi va haver un, després que Higini Torras deixés la direcció del grup empresarial que havia creat la seva família –primer a la Garrotxa i després ampliant-lo a altres centres com la fàbrica de Sarrià, que es va començar a construir el 1939–. En aquell moment el deute era de 104 milions d'euros i va ser el concurs de creditors més important que s'havia presentat fins al moment a Catalunya. Era la primera gran crisi de la Torras, que va passar de ser una empresa model a un model de crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada