Sr.Alcalde,
Autoritats,
Veïns i veïnes, amics tots.
Quan el passat dia 29 de Juliol en Roger , el Sr. Alcalde em va demanar que fes el Pregó de la Festa Major del nostre municipi, vaig patir una atac de pànic i bloqueig. Li vaig respondre que no era la persona adequada i que no ho podia fer.
Durant els tres dies que em va donar per pensar-m’ho més bé, els records em bombardejaven el cervell i al mateix temps eren com
un remei de la mare Celestina que anaven curant-me l’esperit de l’espant inicial. Vaig pensar que l’invitació era una deferència i que no podia negar-m’hi, encara que repeteixo, hi ha gent més preparada que jo per fer aquesta feina.
Diuen que recordar es tornar a viure Emocions, Sentiments, Fets, Coses i veure persones del passat. Dons bé ara mateix tinc un festival de Música Sacra i Profana, de Vestits de Seda, de Sabates noves, de Rialles, de Sobretaules llargues després d’un dinar Pantagruèlic.
A l’iniciï de Setembre al Sarrià de fa mig segle, el de la meva infantesa i joventut, es respirava un aire diferent, la mainada estava més excitada i bellugadissa que mai, les dones atrafegades-!Sempre ens toca el rebre!- donaven abast a tot, esterrejar la casa, fer el dinar ,atendre els convidats, i a més la meva mare la Carolina amb la botiga de pa, i la gent que portaven els canalons i
el rostit per coure al forn.
I per fi arribava el gran dia, ofici solemne a la parròquia de la Mare de Déu de la Misericòrdia ,tothom mudat, sardanes a la plaça, concert, dinar de Festa Major, entremesos, peix, les meves amigues encara recorden el peix de la meva mare, canalons, rostit, postres, cafè, copa i puro. Després el meu pare en Paret s’engrescava a explicar acudits i fèiem tard a les sardanes de la tarda. A la nit hi havia el gran ball a l’envelat fins la matinada. La festa que durava tres dies acabava amb la “feixina” a la Font de Can Nadal de Sarrià de Dalt.
Sarrià ha estat un poble avançat a la seva època. Pot esser per la situació estratègica,antigament la Via Augusta, per on han entrat i deixat la petjada els romans, com és la Vila Romana amb les troballes ibèriques i la necròpolis i que l’any passat ho recordava en el pregó l’arqueòleg sarrianenc Lluís Palahi. Pel nostre territori han anat entrant persones, civilitzacions, idees... cada petjada ha estat una de les peces que sumades ens han fet el que som avui, al 2010.
Aquesta situació estratègica crec que ha influït amb la seva gent, més oberta, més inquieta, més especial; i em refereixo al fet de que pocs pobles petits com el nostre poguessin gaudir de tenir una biblioteca antiga i de solera, doncs ja farà 55 anys de la seva inauguració, i ara estem a punt d’estrenar-ne una de nova deu vegades més gran que l’actual i que la majoria de pobles com el nostre no tenen.
La nostra biblioteca es va inaugurar el 1955. El primer bibliotecari va ser el Sr. Sala, mestre de professió i que hi ha ser fins a principis dels vuitanta quan la Rosa Dachs va substituir-lo. Anys després vindria jo. Tots tres hem estat testimonis de com han anat canviant els títols de referència en cada moment. Els llibres, com poques coses més, són el testimoni de cada moment i de cada època. Podríem dir que els canvis polítics, socials i culturals es veuen reflectits en l’evolució del fons d’una biblioteca. Les aventures del “Capitán Trueno” han deixat pas a la màgia de “Harry Potter”.
Canvia el contingut, però també les eines que fem servir. Els llibres de registre han estat substituïts pels ordinadors. Les enciclopèdies van deixant pas a internet. Els exlibris van quedant arraconats pels codis de barres. Tan se val, perquè en essència, una biblioteca sempre serà una biblioteca. Tan al Carrer Major com a l’Avinguda de França a Sarrià de Ter podrem seguir gaudint d’aquest meravellós espai. Podrem seguir gaudint d’aquesta porta oberta al saber.
Tots els serveis són importants. Però tenir una biblioteca a la nostra mà és un privilegi. Hem d’estar satisfets de tenir el que tenim. Hem d’estar satisfets de ser el que som.
Hem de estar, en definitiva, orgullosos de la nostra identitat , jo ho estic, com ho estarien els meus pares, els meus avis,besavis, i ho estan els meus fills i vosaltres tots sarrianencs que heu nascut i viscut a Sarrià.
Al llarg de la vida i han etapes que et marquen per sempre evi-
dentment el naixement dels meus tres fills, en Jordi, en Toni i la Mar i ser avia del meu primer net en Marc, ha segut la més important, però crec que treballar durant 20 anys a la biblioteca m’ha enriquit amb molts aspectes.
He estat i sóc bibliotecària. I això genera, és clar el privilegi de tenir molts companys de feina. Perquè aquí als baixos de l’ajuntament, darrera el meu taulell sempre he estat acompanyada. He conviscut amb tots els autors i autores que convenientment ordenats a les prestatgeries passaven els dies al meu costat. Dels clàssics als contemporanis. Dels que tenen el seu nom estampat en llibres esgrogueïts de portades gastades, als que el llueixen en toms moderns de pàgines immaculades. Dels Shakespeare, Quevedo o passant pels més propers Pla, Espriu i Delibes i acabant per aquests autors suecs tan moderns i de nom més complicat. Tinc la sort de treballar en el racó de Sarrià de Ter més cosmopolita, més pla d’idees, més farcit d’aventures, més proper al coneixement.
Sóc i he estat bibliotecària de professió, però també de devoció. I una de les coses més boniques que m’han aportat aquestes dues dècades és poder veure i acompanyar els sarrianencs i sarrianenques més joves en la seva descoberta dels llibres. Començant pels contes i els còmics fins arribar als llibres. Les lletres els han acompanyat en el seu camí de fer-se grans. He estat testimoni de com la vida els anava passant en aquestes parets de la Biblioteca.
Quan alguns anys després d’haver ajudat a un nen o una nena a llegir les seves primeres paraules, entrava ja adult a la biblioteca a explicar-me que havia acabat la carrera no podia deixar de pensar en el granet de sorra que des d’aquí havíem posat en la seva formació.
Sóc i he estat bibliotecària de poble. Perquè no és el mateix treballar en una biblioteca universitària que una de pública, ja que en aquesta última fas de psicòloga, de consellera, de cangur. Us en fareu el càrrec si explico una anècdota que il•lustra el que vull dir. Un dia una mare sense entrar,traguen el cap per la porta em va dir “ li deixo la nena i ja em dirà que li dec”. Si seguís per aquest camí em faria pesada perquè d’anècdotes en tinc moltes i no vull abusar de la vostra benevolència.
Però en general, diria que el màxim plaer que pot sentir algú que, com jo, ha treballat envoltada de cultura és saber que has contribuït a posar-la a l’abast de tothom. No hi ha res que em pugui fer sentir més satisfeta de la meva feina que tornar a casa pensant que aquell llibre que he recomanat ajudarà a fer més feliç i més savi al seu lector.
Però quant tens la sort de fer una feina que t’agrada,i que anar a treballar no es fa feixuc sinó que a sobra et distreu i et motiva, és molt importat, com també ho és haver conegut a tots i cadascun dels personatges que hi han passat; escriptors com Jaume Fuster,
Oriol Vergés, Martí Gironell, el poeta Narcís Comadira ,el cantant Gerard Quintana, el meteoròleg Francesc Mauri, el restaurador Pep Noguer i molts altres.
Hem fet activitats varies seguint les festivitats de l’any com el Pessebre i les Nadales amb la Dolors Xabé, els fanalets, i amb motiu del 50è aniversari de la biblioteca, un grup de famílies usuàries habituals, van fer el regal de editar el conte” l’Emília i el misteri dels llibres” per mostrar la seva estima,i també un homenatge ben merescut a l’Emília Xargay aquesta artista sarrianenca que no va poder gaudir per molt temps de la “seva biblioteca”, com deia ella. Tot axó s’ha pogut portar a terme gràcies a la participació de tots vosaltres.
Ha arribat l’hora de tancar aquesta etapa de la meva vida professional i deixar pas a les noves generacions, plegaré de treballar a la biblioteca però els llibres seguiran formant part de mi. És més, deixaré de fer de biblitecària, però no deixaré mai se ser-ne.
Aquest és l’any de la nova biblioteca. Aviat, i jo la primera, gaudirem del nou equipament. Però això ja vindrà, de moment del que ham d’assaborir és la Festa Major. Les Festes s’han de viure i jo us convido a deixar per uns dies els mòbils, Internet i la cultura de la immediatesa, i gaudir de l’alegria festiva de la Festa Major amb l’esperit d’abans que no es pot perdre.
Com predicaven els clàssics “Viu el present minut a minut, no te’l perdis perquè no tornarà més”.
Visca la Festa Major!
I
Bona Festa Major de Sarrià 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada